Joana Maria

Tota aquesta gent que fa homenatges a la república i altres dois són o sou una guarda de malparits.

No us podeu imaginar el mal que em fa just recordar el que va passar i el que ha passat la meva família.

El millor homenatge que es pot fer als republicans que patiren la repressió i als fills dels assassinats és una bona compensació econòmica. Així és que en lloc de fer cançonetes ridícules ja podeu començar a amollar doblerets que jo i la meva família estarem molt contents.

Els descendents dels republicans assassinats no només van ser discriminats durant la dictadura sinó després durant la democràcia i avui en dia.

Biel Majoral, Delfí Mulet, Antònia Font i Antoni Artigues vos podeu retirar en voler, la vostra música és pèssima i les vostres lletres no en parlem, qualsevol al·lot de deu anys que s'ho proposi ho fa molt millor que vosaltres, i encara feis comèdia cercant simpaties dins les víctimes, això m'indigna sou una guarda de curts de gambals, bofegats,.....

I als comediants de trista comèdia Biel Mesquida i Esperança Bosch us dic el mateix.

A l’edició de Curial (Barcelona, 1981) de “Els gran cementiris sota la lluna” de Georges Bernanos, hi ha una nota (pàg. 108, nota 138) de Josep Massot i Muntaner la qual fa referència als fets de la repressió soferta per la familia Marquès. Bernanos ens diu: “… Una familia de quatre persones, d’excel•lent burguesia, el pare, la mare i els dos fills, respectivament de setze i de dinou anys, fou condemnada a mort basant-se en els testimoniatge d’algunes persones que afirmaven que els havien vists aplaudir, en llur jardí, quan passaven avions catalans. La intervenció del cònsol americà va salvar, d’altra banda, la dona originària de Puerto Rico.” La nota de Massot diu: El 15 de gener de 1937 fou celebrat un consell de guerra contra Bernat Marquès i Rullan, afiliat a l’Esquerra Republicana Balear, ric i catòlic practicant, i contra la seva muller Catalina Mayol, cinc fills i el seu gendre Josep Rovira. El procés era amb motiu d’unes suposades declaracions de Marquès arran de la mort del tinent Lizasoain (cf. MASSOT Guerra Civl, p. 51) i de l’acusació que a la possessió de Son Palou, al terme de Bunyola, propietat de la familia Marquès “según las declaraciones de los testigos, se saludaba a los aviones marxistas, que venían a bombardear la isla, con muestras de contento por todos a excepción del procesado José Rovira, poniéndose ropas blancas a su paso en los sitios visibles de la casa” Maria Lluïsa Marquès, muller de Josep Rovira (morta el 1979), explicà a Josep Massot que el seu pare comentà en una tertúlia de Sóller que els carrabiners de Muleta havien fet bé de defensar l’emissora perquè els falangistes i Lizasoain hi pujaren sense identificar-se ni res, i que l’acusació de la “roba blanca” era deguda simplement al fet que tenien llençols de bugada estesos. El fiscal, durant el consell, retirà l’acusació contra Josep Rovira i contra els fills petits de Marquès, Joana, Bernat i Josep, menors d’edat, però demanà pena de mort per als altres quatre: Bernat Marquès, la seva muller i les seves filles Maria Lluïsa i Catalina. L’advocat defensor, en cavi, demanà l’absolució per a tots i posà en relleu que eren esquerrans però catòlics (vegeu “Correo de Mallorca” 15 de gener de 1937, p. 3 i 16 de Febrer de 1937, p. 3). Finalment, el pare fou condemnat a mort i afusellat ( i després indultat¡ ) i la mare i tots els germans foren condemnats a sis mesos de presó. En realitat Maria Lluïsa Marquès hi romangué un any i deu mesos, i la seva mare sis anys, i els dos germans foren enviats al front, on un d’ells (Josep) es passà als republicans, cosa que tornà a portar disguts a la familia. D’altra banda, els foren confiscats els béns, com era habitual (informació de Maria Lluïsa Marquès), Les dades que proporciona Bernanos són, doncs, relativament exactes, tot i que, d’acord amb la noticia del diari, dóna com a sentència definitiva la petició del fiscal, limitada al pare, la mare i dos fills (hauria de dir dues filles i,, d’altra banda, equivoca l’edat d’un dels fills, que tenia 17 anys i no 16. De més a mñes, la dona originària de Puerto Rico no era la muller de Marquès (francesa) sinó Maria Lluïsa Marquès, i el pare era resident americà, però el cònsol no pogué salvar-lo.

He trobat l'article penjat al bloc de López Crespí i sé que fereu Joana Maria un article molt emotiu al Diario de Mallorca. Be està encara que sia tard evocar una mort d'una dona tan sencera desprès d'una vida tan complexe i de victima con na Jeanne Marquès

Espero que no moleste el cambio de tema, pero es que me he encontrado con un post que nadie debería perdérselo, a cuento del vídeo que se ha sacado de la manga (¿o era de otro sitio menos noble?)el PP donde insisten una vez más en el tándem ETA-PSOE y la infinita manipulación de la que son capaces. Creo es de lo mejor que he leído a cuenta del despreciable vídeo. El enlace es.....................http://blogs.20minutos.es/manolosaco/post/2006/07/17/la-serpiente-rosa-y-gaviota

¿De qui és la culpa del silenci? Poca gent -per manca de contemporanis- sabia qui era na Jeanne Marquès. Què fan els historiadors? ¿On era la Memoria Històrica? ¿I les plataformes? Pitjor que el silenci és l'oblit. Visca la República i la dignitat.

Pena. I ningú n'ha dit res fins ara. Passà l'esquela. L'esquerra quasi sempre duu les ulleres tretes i no mira bé.

Vaig conèixer na 'Jana' Jeanne Marquès, una dona tan forta i tan seria com la retrates, digna i gens dèbil davant un món tan al revès que li va tocar. Era una dona republicana, socialista em va dir. La vaig veure al Bosc de la Memòria de Calvià, amb la svea germana i la seva filla Cuti Mora. El meu emocionat record.La darrera vegada tenia davant el "sumari" que els feixistes dictaren per "pintar" la comdenna general de son pare. Despés els incautaren tots els seus bens.