Joana Maria

Esborranys d'avui per demà

Fracàs escolar, social i doblers.

Joana | 21 Juny, 2010 21:02 | meneame.net facebook.com google.com

Fa

Fa poc se va  publicar que les Balears eren una de les tres comunitats amb més fracàs escolar de l’ Estat, en el curs 2005-06 amb uns percentatges  d’ un 38 % aproximadament, seguida de València, amb un 39 % i Ceuta i Melilla amb un 50%. A més a més Espanya ( amb un 29%) supera en molt la mitjana europea. Per altre part, les xifres varen augmentar progressivament des de l’ any 2.000, en el qual la mitjana espanyola era d’un 26’6 % i la de les Illes Balears d’un 35.%.

 

 Els números són de l’ època a la qual  Matas era el president de la Comunitat Autònoma, (curs 2005-06) encara que a les primeres lectures s’hagin presentat en present. No vull dir amb això que pensi que en els  darrers tres anys hagin canviat molt . Les causes són massa profundes i massa estructurals per poder creure que les minses mesures del Govern Antich les hagi fet variar en gran mesura . I l’interpretació conjunta és molt dramàtica: Espanya a la cua d’ Europa i les Illes Balears a la cua d’ Espanya. La cua de la cua, un desastre pel futur.

 

Per fracàs escolar s’entén, en general, no tenir una sèrie d’habilitats sobre comprensió de llengua, matemàtiques i entorn i també no poder superar l’ensenyament obligatori ( ESO). Els pedagogs , psicòlegs i altres especialistes han fet molts anàlisi  i percentatges. Se sol parlar de les causes  atribuïbles  capacitats de l’alumne ( que poden estar afectades per motius  com la dislèxia, retardament mental o  una especial situació emocional) les que se deuen a l’entorn que van des de com és l’escola  fins  com rep  i tracta els alumnes i les motivades pel context familiar i la preparació dels pares. I aquí hi entra, es clar, el tema de d’immigració. És molt evident que un  nin que ve d’un altre país, amb una cultura i una llengua  diferents té més dificultats per integrar-se que un mallorquí  de primera o segona generació. Això fa que se plantegin demagògics debats sobre si els immigrants fan endarrerir el conjunt de les classe o si, com que no arriben als nivells dels altres fan augmentar els percentatges. Pot ser una cosa o altre, o les dues juntes, segons el centre, segons els professors.

 

Però què ha de fer el mestre, normalment d’escola pública?, pensar més en aquell nin o nina del Nord d’Africa o de Sud-americà que en els altres per tal que no s’enfonsi o deixar-lo sol amb el seu drama personal?. Si el professor no te recolzaments exteriors, cada dia, a cada classe, s’enfronta amb un problema humà molt important. I de cap manera ha de  renunciar a ensenyar la  llengua pròpia de la Comunitat .A més a més, encara que els centres concertats també hagin de respectar la gratuïtat de l’ensenyament, en conjunt  acullen menys immigrants que els que són veritablemt públics. No se ben be e si els motius són criteris restrictius xenòfobs  o econòmics, però succeeix.  No puc proposar grans solucions , però pens què hi hauria d’haver major comunicació entre els centres i la conselleria d’ Educació per a solucionar els problemes reals i personals: activitats de recolzament a on s’han de menester.

 

Un altre factor també molt important  (al marge de com és l’alumne, la família o l’escola) és com és la societat i s’ha repetit o i que un dels motius de l’abandonament dels estudis per part dels joves era que podien trobar una feina més o menys ben pagada sense gaire titulació. Però això se deia abans de la crisi. Un des aspectes positius d’aquests moments tan negatius   que vivim és que  molts joves decideixen seguir estudiant.  Però ¿els hi agrada aprendre, saber coses o tot és per guanyar doblers? .Quan se parla de “recuperar valors” me pos a l’aguait. No hi ha cap valor més important que l’ immediat de  la pròpia vida : saber-la entendre i organitzar. Per això el pitjor fracàs és el d’una societat que només valora el que se te: una hipoteca, un cotxe, un treball precari.

 

Una societat amb treballadors més qualificats serà més competitiva  i està bé, però ¿ parlam sols d’això? : de la qualificació sols pel treball o també pel viure i entendre l’entorn ? . Si l’únic referent vital són els doblers, crea molta angoixa  el fet de tenir-ne pocs o amagats o ostentats. Si s’aprèn a consumir i relativitzar els bens materials, és una altre cosa. La societat hauria de donar altres exemples als joves i així, pentura, podrien replantejar les seves prioritats: fer cultura. I ja sé que això és utopia, però, com deia Saramago, l’utopia és el demà.

 

 

 


 (Segueix)

Demagògia en temps de crisi

Joana | 15 Juny, 2010 17:26 | meneame.net facebook.com google.com

 

La crisi ens ha duit a tot a ser més austers, no malbaratar els doblers. Les famílies i les administracions retallen el que consideren menys necessari  i urgent, encara que les valoracions sobre el que s’ha de menester sovint són subjectives, sinó es tracta, clar, de pura supervivència, però aquesta austeritat, anar al bessó de les coses a on menys es nota és a les declaracions, interpretacions i valoracions de molts polítics. Se pot fer i se fa molta demagògia sobre el que convé o no convé al conjunt de la ciutadania. La reforma laboral és un exemple.  El PSOE ha deixat molts punts enlaire a com, per exemple no durant quant de temps, sinó quines pèrdues hauran de demostrar els empresaris per a poder  acomiadar sense altre justificació.  El PP se posa un mocador palestí al coll i se presenta com a partit dels treballadors mentre fa l’ ullet als empresaris. Votaran que no i que cadascú ho entengui com vulgui. Els sindicats diuen  que la finalitat  de la reforma és poder  acomiadar més i més barat  i els empresaris just el contrari. S’han fet bons resums de premsa, però el conjunt dels treballadors i petits empresaris té més informació sobre com veuen la reforma uns i altres que sobre la reforma mateixa. Mentrés tant milers de treballadors públics mig tremolaran quan obrin el sobre de la nòmina de juny. No saben ben be que els hi descomptaran.

 S’ha dit sovint, que un excés d’informació desinforma i confon. És molt pitjor quan el que hi ha no és exactament informació, sinó especulació, interpretació, valoració. Una manera d’ocultar una cosa és parlar molt d’ella sense arribar-la a explicar. La desafecció, la incredulitat dels ciutadans té molt a veure amb el llenguatge buit dels polítics, amb el parlar i no dir res. A més a més, els polítics sovint presenten les seves opinions com a fets irrefutables o “veritats objectives” o pitjor encara, parlen d’ells mateixos en tercera persona i com que se consideren molt fiables se prenen com a prova i fan frases del tipus “aquest conseller vos diu que la gent està molt contenta” . Duites les coses una mica a l’absurd  un mitjà afí podria arribar a titular “la gent està molt contenta”, així ho va assegurar el polític ix. I el polític acabaria per creure que, com que ho diu el diari, és cert que la gent hi està contenta.

A la cada vegada més precarietzada professió periodística hi ha treballs en els quals lo important no és entendre i contar el que passa, sinó explicar-ho amb uns criteris anteriors als fets. No hi ha res pitjor per un periodista que li diguin el que ha de veure  u o el que passarà abans que passi . Amb això no vull dir que cregui en l’abstracte objectivitat periodística. La nostra percepció del món no és sols el que veim , també el que interpretam i en certa manera intuïm o interpretam, però és evident que una cosa és contar un fet i altre que el fet sigui menys important que la interpretació.

Si el govern hagués decidit l’acomiadament del director de IB3, Antoni Martorell (encara que no podia per ser un ens públic) s’hauria hagut d’explicar i no sé si ho hauria fet de manera tan confosa com ho ha fet ell mateix- Miquel Capellà parla a IBDIGITAL.NET del tema a un altre blog- però crec que tampoc ho hauríem entès be. Ara la pregunta és qualque partit polític presentarà una proposta per l’a nomenament d’un nou director i res més? . No se preocuparan per substituir això  tan estrany que es diu “ que es diu  ò “contracte programa” per un veritable estatut de l’ens públic ?. No crec que el tema sigui només si IB3 ha millorat en comparació amb l’etapa Matas- Umbert, sinó exactament, què és IB3? I com poden explicar clar les coses que passen sinó  expliquen clar el que els hi passa a ells?. Crec que les illes Balears han de menester una veritable televisió pública, austera i creïble i a on se sapi el que és informació i el que és opinió.

 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb