Joana Maria

Esborranys d'avui per dem

Canons, rituals i vergonyes de Setmana Santa

Joana | 28 Mar, 2010 23:17 | meneame.net facebook.com google.com

   He rebut alguns missatges a través del facebook en els quals me proposaven que m’adherís o assistís a processons. Sols he contestat una vegada: que no m’agrada la gent que va amb la cara tapada. Les processons de Setmana Santa segons a quins indrets, poden arribar a fer por. Record un jove home negre que tot-sol  espantat i gairebé tremolant mirava arribar una processó de Setmana Santa en el carrer de Sant Miquel. Devia ser africà, però segurament també havia vist imatges del Ku-Kux-Klan. 

 La Setmana Santa sol coincidir amb l’inici de la primavera segons uns complicats càlcul de l’ Església Catòlica i  també amb el canvi d’hora en els països occidentals . Té un ritual, un folklore i una tradició de la qual  ja parlava Antonio Manchado en el poema que va cantar Serrat: “no puedo cantar ni quiero/ a este Jesús del madero/ sinó al que anduvo en la mar”. Manchado sí que va patir un calvari humà quan se va haver d’exiliar per terror real del triomf de les tropes franquistes a la guerra civil.

 En el segle XXI a les Illes es mantenen moltes tradicions i costums de Setmana Santa i Pasqua, encapironats, panades, xot el diumenge de Resurrecció...Però són unes festes més viatgeres i menys consumistes ( de regals) que les de Nadal.  També més gràfiques i més inquietants , amb tota la seva iconografia . Mai he entès que un pugui ser penitent pel seu compte si l’església catòlica sempre s’ha reservat el dret a posar una penitència o altra, segons com interpreten el codi dels pecats els  capellans confessors  

Alguns dels imputats en els darrers casos de corrupció a Mallorca  varen anar a les processons com a fidels penitents o  també com a autoritats.  La parafernàlia de les cares tapades me fa més por  per l’ètica que per l’estètica Una gran ventada els hi hauria de fer caure les caputxes o haurien de sortir vestits pel sastre valent del conte infantil: que cap disfressa impedís veure el que realment han fet. 

 Però això són somnis i cabòries. Encara han de passar uns quants anys per adonar per resolts tots els judicis pendents dels nombrosos casos de corrupció. I, mentre tant,  noltros, els ciutadans normals,  hem d’entendre que ara ve una primavera nova. Recomanaria comprar dos CD,s : el de Serrat amb poemes de Miguel Henández pel centenari del seu naixement i el recopilatori de Maria del Mar Bonet “Bellver”. La seva veu és magnífica però ni alguns amics meus ni jo mateixa podem entendre que senti “vergonya” pel que passa a Mallorca, com va  explicar a la CNN . El mateix entrevistador li va dir que ella no tenia cap motiu per estar avergonyida. Sols han d’estar empegueïts els que ens varen defraudar. Els altres, cara alta i a esperar que tot s’aclareixi, jutgi i penalitzi. Si el poble mallorquí sap aïllar els corruptes, hi guanyarem tots. Hem de fer empegueir els corruptes. No ens hem d’empegueir els que no ens hem aprofitat gens ni mica dels doblers públics per tornar més rics .

LAranzadi no garanteix la llibertat dinformaci

Joana | 22 Mar, 2010 21:15 | meneame.net facebook.com google.com

Normal 0 21 false false false MicrosoftInternetExplorer4


 

 

 

M’ havia proposat no parlar  molt més de corrupció, però en aquets moments no hi ha res més escrit i comentat  a Mallorca . Més important,  no ho sé. La importància de les coses no és un concepte objectiu. Depèn de com afecta la vida de les persones i la principal pregunta és ¿ com afecta la corrupció a la vida del mallorquins?, ¿ qui són els perjudicats?. Si un senyor roba a un altre , hi ha un perjudicador i un perjudicat . Si els doblers públics no reverteixen en el be comú, la societat sencera és la  perjudicada. I aquest crec que era el bessó o concepte principal de la manifestació  contra la corrupció de dissabte  passat .Hi va haver pancartes referides a casos diversos- no sé com cadascú en va escollir un o altre- , però,  en general se va  explicitar és que no  resulta tolerable que els polítics obtenguin doblers dels seus càrrecs, més enllà del sou que els hi correspon per la seva dedicació, quan en tenen.

És molt clar,  i un concepte no sols jurídic, sinó democràtic en general, que tothom és innocent si no es demostra el contrari. Però aquest argument pot tornar pervers si se vol utilitzar per fer veure que si un fet no s’entén com a delicte per la Justícia ( que llògicament ha de menester proves) no se pot donar per cert. Per exemple se va donar per cert que hi havia hagut un redireccionament del correu de la Comissió d’ Urbanisme del Consell de Mallorca  al despatx de Jaume Matas a l’anterior legislatura i el jutge no ho va trobar delictiu.  I el ciutadà ho podia trobar mal fet. Jo mateixa

Quan els imputats o els advocats que defensen casos de presumpta corrupció diuen que per saber el que va passar  han d’esperar les Sentències,  sovint  volen dir que els diaris o mitjans de comunicació no n’haurien de parlar abans.  I això suposa  un absolut despreci cap a la premsa. El quart poder té un paper diferent al dels Tribunals , no envia ningú a la presó, però, a la vegada és una garantia del funcionament democràtic, del dret a la informació, garantit a la Constitució. I si funciona be, també té la seva regulació sobre no publicar mai fets no provats o que no venguin de fonts fiables, com la mateixa Fiscalia. ¿ Algú amb dos dits de seny democràtic pot defensar que no hauria d’haver existit el cas Watergate, paradigma de la llibertat d’expressió?.

La frontera entre els tres poders de l’Estat de Dret: Parlamentari, Executiu i Judicial , a vegades se fa difusa i no te el mateix itinerari a tots els estats . Però cadascun  d’ ells te unes competències bastant clares. L’expressió de “quart poder” és prèvia a la Revolució Francesa. Després el concepte de llibertat d’expressió i d’informació  se va incorporar a les constitucions  però no va tenir veritable força fins que els mitjans se varen convertir en massius, ja en el segle XX.  

A aquesta situació tan difícil que vivim ara  a Mallorca , seria absurd que s’entengués  com a doctrina democràtica que   no se pot dir que han passat les coses  si no  hi ha hagut Sentència i s’ha publicat l’Aranzadi.

També podrien tenir una base jurídica els arguments dels que diuen que si un alt càrrec firmava i no ho havia llegit, no era responsable. Però evidentment era un incompetent . I els ciutadans hem de demanar competència als que ens representen. I si algú, per exemple Jaume Matas, gastava més enllà del que feien possible els seus ingressos oficials , d’alguna part treia els doblers. ¿ Què no era sols del Palma –Arena?. Devia ser d’altre banda. Pitjor. ¿ I les declaracions d’Hissenda?, ¿ i els doblers negres?.

 Sempre he estat partidària de l’ Educació per la Ciutadania ( saber a quina societat ens trobam, com funcionen les institucions ) i crec que estaria be que tothom, quan acabàs el batxiller  tengués unes mínimes nocions de Dret  com  també crec que  s’han de tenir sobre com funcionen els mitjans de comunicació.

També pens  que el que succeeix ara mateix a Mallorca mereixeria una anàlisi sociològica molt profunda. No vull creure que tota la societat està contaminada per la corrupció i que els empresaris han arribat a creure que no tenen- o tenien - més remei que pagar comissions per a conquerir  el contracte d’una obra pública , major o menor

¿Quin serà el sentit del vot a les properes eleccions?. ¿ Molta gent votarà esperant “rapinyar” favors per ell, la seva família o la seva associació?. No ho voldria creure. Però conec persones que varen votar per un treball o un contracte promès. Era abans de la crisi i ara, a situacions desesperades per moltes famílies, el missatge hauria de ser més clar que mai . ¿ Quins col·lectius -no persones individuals-  han de menester ajuts per què Mallorca sigui el que hauria de ser i no sabem si ha estat mai?. Si els partits amb casos de corrupció fan veure que sols eren anècdotes pendents dels pronunciaments judicials i els altres que els bons són ells , no crec que poguem arribar a allò que ja en el segle XIX es deia “regeneració democràtica”. Molt malament podria anar la propera legislatura si sols votessin els que esperen favors dels partits i els altres , que mai els han anat a cercar, s’abstenguessin. ¿ Ja no hi ha arguments per crear una mica d’il·lusió?

 

 

 

 

 

 

Dones treballadores

Joana | 08 Mar, 2010 15:52 | meneame.net facebook.com google.com

Normal 0 21 false false false MicrosoftInternetExplorer4


 

 

 Maria té 35 anys i una carrera universitària. Treballa a una Administració Pública. El seu marit, Toni, una mica major era autònom i va haver de tancar la empresa, per manca de crèdits, com tants d’altres. Està indignat, diu que tots els polítics són iguals i que l’han deixat a la vorera.  El matrimoni ha hagut de reduir despeses i han prescindit de la dona de la neteja i dels viatges. Toni intenta cercar socis per obrir un nou negoci i procura estar informat sobre ofertes de feina o d’economia negra . Els dematins s’aixeca una mica més tard que abans  i surt a veure si pot trobar alguna cosa. Procura gastar poc, però algunes vegades fins i tot s’atura a comprar fruita i una mica de carn a la botiga del costat. I quan ella arriba de la feina somriu i li diu, que no  és necessari que l’horabaixa vagi a comprar fruita, ni llet, ni aigua, ni carn, que ell ho ha fet per ella.

 

Les primeres vegades, quan ella  va veure les bosses  sols sense desfer li va donar les gràcies. Després va fer el dinar, va escurar, va posar la rentadora, va netejar la casa i va deixar el sopar del seu marit fet abans d’anar a dormir.

 

Ara ja no li dóna les gràcies quan el veu venir amb dues bosses de taronges, una botella de llet i un paquet de llom tallat. Li diu que ho podria haver col·locat a la cuina i que podria haver preparat alguna cosa per dinar .També,  cualque horabaixa ha intentat  que ell planxés roba de la bugada. Però en Toni  diu que no en sap i de cap manera  vol pujar al terrat comunitari a estendre “per si el veuen”. No es considera gens masclista i fins i tot ha dit en públic, que  tots els polítics són iguals i si no fos per la seva dona, ho passarien molt malament. Només deixa d’anar a comprar de preparar un dinar, de llom i patates fregides, quan la seva mare va a passar un dies a ca  el matrimoni.  Aquets dies la sogra de na Maria li ajuda una mica en les feines de la casa  i quan una planxa i l’altre aplega roba li diu “ trob que hauríeu de tenir un fill”.

 

Maria ha explicat les seves circumstàncies a una bona amiga, que te dos fills petits i també treballa fora. El  seu marit no ha perdut la feina i fins i tot té temps d’anar a cercar els al·lots a escola. Les dues coneixen casos més dramàtics. Tenen una amiga en comú que ara se separa i que després de molts anys els hi va explicar que el seu  marit li havia pegat unes quantes vegades. Ho sospitaven. L’havien vist humiliada quan ell deia en els sopars d’amics “tu calla que d’això no n’entens” i  també l’havien vist trista i amb els ulls inflats.

 

Fins i tot riuen una mica quan  en els sopars d’amics els marits els hi diuen que“ara les dones comanden més que mai, basta veure na Maria Antònia Munar”. O que “ tots sabem que les dones compren més que els homes”, encara que elles ja saben que és que també compren  el que han de consumir els homes i que en època de crisi no és gens entretingut  comparar els preus dels productes més bàsics. També troben injust que una altre coneguda  segurament hagi  de deixar la feina perquè ha de tenir cura de la seva sogra- no la mare-  malalta d’ Alzhèimer, ja que no li surten els comptes si ha de pagar una persona aliena perquè la cuidi.

 

 Cap de les tres dones ha anat mai a una manifestació del Dia de la Dona Treballadora ni contra la violència masclista. Enguany no saben si tendran ganes i temps. Si hi van,  no ho contaran als marits. Ells dirien “ quin doi! I què heu aclarit?”, però en el fons elles saben que hi ha alguna cosa –allò ocult o invisible que deien les primeres feministes- que s’ha de deixar clar. És un tema de respecte, encara que no ells no ho entenguin. I sense respecte no hi ha qualitat de vida.

 

 

 

 

Mitjans de comunicaci pblics tamb en crisi

Joana | 01 Mar, 2010 19:23 | meneame.net facebook.com google.com

Normal 0 21 false false false MicrosoftInternetExplorer4

 

 


 

 

 Fa una mica més de dos anys (febrer del 2008)  el diputat popular Antoni Serra va demanar l’ elecció democràtica i feta per consens de les dues terceres parts de la Cambra Autonòmica del director general de IB3. Rectificava així el sistema que el mateix PP havia donat per bo a l’anterior legislatura i  volia recordar les promeses fetes per Antich a l’època electoral. El grup parlamentari va arribar a presentar una proposició no de Llei.

 

El director de IB3 s’havia elegit en el Parlament un any i mig abans, amb majoria simple, per proposta de UM i acord entre tots els partits del “Pacte de Progrés”. D’aquesta manera la radiotelevisió pública havia passat a ser “competència” d’UM, com una conselleria i la ràdio del Bloc, teòricament,  per concessió.

 

 No s’ha dissenyat cap model de radiotelevisió pública ni s’ha elegit un nou director de l’ens  . En el juliol de 2008 els informatius de IB3 se varen adjudicar a SBT de l’ empresari Jacinto Farrús, tal com ja  havia fet el PP de Jaume Matas. Després se va disparar el deute acumulat de IB3 i el 2009, també a l’estiu, el Consell  de Govern va aprovar un “contracte programa”, mitjançant el qual  el Govern pagaria el deute acumulat  a IB3 des de la seva  creació,  que era de 170 milions d’euros i  se destinarien  a la programació  63 milions d’euros  a 2010 i  58 a 2011.

 

Dues grans empreses: SBT i el grup Serra se reparteixen ara  la major part de la programació i  Farrús és també propietari d’altres petites productores  que treballen a IB3. No ha arribat el model, la definició, l’esquema, el projecte, la intenció sobre com hauria de ser la radiotelevisió pública de les Illes Balers  I el programes informatius no són única responsabilitat d’IB3, sinó que hi ha una fórmula mixta mitjançant la qual alguns (directius) cobren d’IB3 i la resta de SBT.

 

 A qui interessa això?, Per què no se va desmuntar l’esquema? Contractar amb una empresa externa abarateix els costos dels informatius o de la mateixa tele?: No. Però encara que fos així, els mitjans de comunicació públics són massa importants per a plantejar-los únicament en termes de rendibilitat econòmica. En democràcia haurien de garantir l’accés a l’ informació  imparcial i veraç dels ciutadans.

 

Quan Francesc Antich va destituir tots els càrrecs d’UM en el seu govern, la direcció de IB3 va quedar ben igual, ja que Martorell que tenia el seu càrrec per elecció del Parlament,  no va dimitir.  I  el PP ja no  recordava o no volia recordar  la seva proposta sobre la necessitat de que el director de l’ ens públic  fos elegit per dues terceres parts del Parlament.

 

 Ara els populars  tampoc volen aplicar els mateixos principis sobre majories a la TV de Mallorca.  Han arribat a un acord amb UM per demanar la destitució de la directora de  “M”,  Marisa Goñi que  també  fou elegida per majoria simple i a proposta de la presidenta del Consell. El PP ja no parla  de dos terços de vots per l’elecció de directors de les televisions públiques.

 

Són jugades  segurament  legítimes. S’han romput els pactes. Tots menys els del nomenament de director d’IB3, que no se pot canviar si no és directament en el Parlament. Tant si hi ha eleccions anticipades com no, el panorama informatiu dels mitjans públics pot quedar escorat cap al PP- UM,. No se si això pot fer definir unes eleccions. El que pot suposar és molt avorriment pels electors.

 

L’advocat del Sindicat de Periodistes mig en serio i mig en broma va dir a una assemblea que tenim un recurs important: la paraula i va proposar una alternativa massa trencadora, que quan els periodistes de IB3 es véssim del tot acorralats i menyspreats, ho diguéssim directament en els micròfons o davant les càmeres. Són massa professionals per a fer-ho.

 

 Però els periodistes hem de saber defensar la nostra feina. I mai hauríem d’admetre que  per exemple un senyor assegut a un despatx ens digui el que hem de veure quan sortim al carrer i si hem d’explicar les coses “a favor o en contra de....”. O que tatxí o veti. La precarietat no és bona per fer una feina amb garanties d’imparcialitat. Per això i amb l'experiència dels darrers anys s'hauran d'exigir garanties de comportament democràtic per la gestió dels mitjans de comunicació públics. Va més enllà de la prevista  Llei de Publicitat. Les ràdios i televisions públiques haurien de tenir uns estatuts i convenis col·lectius clars. Els comptes han de ser clars no sols pels Consells d’ Administració, sinó també pels accionistes que som tots els ciutadans.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb