Joana Maria

Esborranys d'avui per dem

Moltes coses que sn poques coses

Joana | 11 Mar, 2009 20:19 | meneame.net facebook.com google.com

   Els nins de les escoles del barri dels Hostalets no van a jugar al Parc de Ses Estacions i el tenen molt aprop. D’horabaixa, quan surten d’escola els de Ses Monges s’apleguen tots a la petita plaça de “Santa Isabel”, com abelles, com a borinos. Criden, corren i utilitzen el petit parc infantil, a una minsa placeta que si hi hagués el Parc de Ses Vies seia un racó a un espai verd i ara és l’únic espai de joc realment utilitzat.

A vegades hi duc un nebot que té cinc anys i quan li dic que podríem anar a l’altre parc- Ses Estacions-  que és més gran contesta que no li agrada i ho raona “hi ha moltes coses, que són poques coses”. Ho entenc i quedam a Santa Isabel a on hi ha poques coses, però utilitzables i jugatbles.

El Parc de Ses Estacions és un carrer ample amb pasteres a les voreres i unes absurdes reixes. Es un bulevard enreixat que  amb els espais inutilitzables d’una atracció, la zona de les fonts i de moment el que era l’aparcament en superfície del autocars. A més a més, les casetes fetes per a treure l’aire del “metro” són obstacles per a un espai obert i ample.  El Parc ni  tan sols respon al projecte de l’ arquitecte González, adjudicat sense concurs i amb l’absurd argument de que no agradava  l’ anterior de Carme Pinós,  a l’època del PP a Palma, quan Rodrigo de Santos era regidor.¿ S’ho replantejaran?. A les zones inutilitzades basta treure ciment i posar arbres. Les casetes ¿ han de ser tan grans?,  ¿ no se podrien almenys dissimular o deixar en mans de “graffiters” que els hi donassin vida?

La plataforma del Parc de Ses Vies no va voler utilitzar la via judicial. Preferien les visites a l’ Ajuntament per a fer valer la seva honesta opinió i sortir als diaris. Però la veritat és que  tampoc no se que haurien aconseguit si haguessin  impugnat una decisió tan important com adjudicar la destrucció, planejament i nova construcció del parc sense concurs ni res. Per ventura sols la raó moral i ètica que tenen ara els veïnats de Son Espases, però ja seria alguna cosa: el reconeixement de que aquest parc ni és parc ni és res. Es un monument a les obres absurdes i arbitraries, ¿per quins motius?

Mentres tant s’ha fet una “emulació” del Pont des Tren amb molta parafernàlia, però no hi, cap parc ni a  Ses Estacions, ni a les Vies. Hi ha dos carrers amples i crec que un projecte de remodelació del qual  gairebé no se parla i que els veïns, menys deu o dotze desconeixem.

Discutir o posar remei a la crisi

Joana | 06 Mar, 2009 20:32 | meneame.net facebook.com google.com

  Quantes vegades hem sentit tots inconcretes i  llargues respostes  de polítics a preguntes ben concretes i delimitades!, Quantes hem escoltat discursos buits o amb l’únic propòsit d’explicar que fan el que fan per be de tots i “coherència “ amb la seva ideologia!: fer volar coloms, marejar la perdiu, flors violes i romaní.

No se si té raó el conseller Manera o si la te l’analista Riera sobre la profunditat de la crisi i si això que vivim, tècnicament és o no és recessió. Crec que Manera, quan fa de conseller, a la vegada fa una mica massa de professor d’Història Econòmica o de l’ Economia, però encara me pareix pitjor que Riera del centre Econòmic de “ Sa Nostra” vulgui  “estirar les orelles” al Govern per una qüestió de coincidència o no amb l’abast de la crisi. ¿Què és això, una discussió entre professors?. ¿Riera analitzarà també l’abast dels préstecs concedits a Grande per Sa Nostra?. ¿ Aconsellarà sobre els crèdits per a ajudar a empresaris i aturats o sols per augmentar els beneficis de la Caixa d’Estalvis?.

Sovint, des de les institucions s’anuncien “mesures per a pal·liar la crisi”, però poques vegades s’explica si les anunciades han servit per alguna cosa: quanta gent s’ha beneficiat, de quina manera, quants han demanat els ajuts i no els han rebut. Se podria dir que els mitjans de comunicació no ho fan públic perquè “és avorrit”, però jo trob que encara ho és més llegir una vegada i altre: farem, farem, com a la complicadíssima Llei de la Dependència que encara és un anunci per a molts.

I com que no expliquen res clar, se poden decidir les eleccions pel tamany i preu del cotxe del president d’una Comunitat. Els votants “sociològics” de la dreta ( que diria Tarabini)  a Galicia se varen mantenir fidels a la seva opció de comandar i els altres no tenien grans i engrescadors motius per a defensar els que els havien governat en els darrers quatre anys i no varen recolzar l’esquerra.

Els mitjans de comunicació són uns dels més perjudicats per la crisi, amb regulacions d’ocupació, prejubilacions, acomiadaments, tancament de mitjans. Tenen menys publicitat i manco vendes. Llegir el diari, sovint,  no serveix per a saber el que passa, sinó el que els polítics diuen que potser passarà. I això té a veure amb els acords entre gabinets de comunicació i mitjans sobre anuncis condicionats. La major part de periodistes gairebé no tenen temps d’observar la realitat en els cinc minuts que els hi queden lliures entre una roda de premsa i una altre.

Se que exagero, però podríem començar a pensar en qui fa feina per a trobar sortida a la crisi i qui la fa per demostrar que ell analitza be, i si les administracions donen doblers per a ajudar a situacions concretes o per cercar el recoltzament de col.lectius als qual annomenen "agentes sociales" i dels quals no hi formen part els aturats.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb