Joana Maria

Esborranys d'avui per dem

L' Alzheimer, Maragall i el nostre Govern

Joana | 23 Octubre, 2007 22:30 | meneame.net facebook.com google.com

     En els darrers dies i arrel de l’anunci fet per Pasqual Maragall sobre el seu Alzheimer he vist molts reportatges i he llegit molts comentaris de la malaltia, la major part amb una gran dosi d’hipocresia i de “fer-ho venir be”. A alguns s’insinua que Maragall ha dit el que ha dit i ha fet el que ha fet  darrerament ( deixar el PSC) , per mor de la seva malaltia, a altres que pateix la malaltia per un bloqueig emocional i psicosomàtic per l’ actitud hostil que va trobar en els seus companys de partit. Se treuen estudis de tot tipus: si la nicotina és perjudicial o ajuda a conservar la memòria , si el deteriorament és més ràpid o lent segons els estudis o hàbits intel·lectuals que es tenguin, si la pèrdua de memòria és paral·lela o no a la de les habilitats cognitives, si suposa sempre un augment de l’ agressivitat, si hi ha sempre tres fases o si, a vegades no és fàcil distingir entre una i altra, quin temps pot durar el malalt...M’hi he interessat  especialment per qüestions familiars ( ma mare, el pateix i el seu deteriorament és evident). No sé si m’he de fer de l’associació de familiars d’aquets malats ni si hi duraria molt si hi entràs. M’aturen unes quantes coses:  

  • Haver de donar per suposat que el malalt i els familiars han de patir molt i t tot el temps.
  • No poder entendre la Llei de Dependència, encara que l’ he llegit de manera ràpida en el meu ordinador ni tampoc que vol fer el Govern Balear si és que vol  fer alguna cosa.
  • Els meus dubtes sobre les associacions privades referides a malalties  que cerquen subvencions no se sap ben be si per elles mateixes o pels malats: ¿investigació?, ¿ fer un nou repartiment d’ajuts al marge del que fa l’ Administració?, ¿ divulgació?.

    I se que a Palma només hi ha 24 places públiques per a malats d’ Alzheimer i  que les residències privades costen devers 2.000 euros al mes. També que fins ara això de l’ ajut a  domicili s’ha entès com una cosa continuada, impossible de demanar per exemple els caps de setmana, per tal que els familiars puguin tenir un temps lliure sense haver de fer contractacions privades que no se sap ben be quina atenció donaran al malalt sense una supervisió dels familiars. 

 Crec que el comportament de Maragall és molt digne i correcte. No me fa pena sino coratge. Ma mare, amb el seu Alzheimer sovint resta absent i tanca els ulls. Si li dic, “no te dormis”, me contesta que no dormia que pensava en “coses”: el seu home, les seves filles, la seva mare .  A llavors record Miquel Bauça quan diu que s’hauria d’inventar alguna cosa  per captar els somnis  i que no estimar el propi cervell produeix una gran follia. La solidaritat amb la tragèdia (un imponderable) sols és una gran hipocresia sino suposa una acció contra aquesta mateixa tragèdia.

    Millor si ajuden a Maragall i tots els altres malalts d’ Alzheimer a cercar solucions efectives i reals, si pot ser, sense plorar aigua groga ni fer veure que el malat sempre delira, fins i tot en els inicis de la malaltia.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb